Aquesta història, a César se li va ocórrer amb tot el seu cor.
ENHORABONA!!
EL LLAPIS MÀGIC
-Os
aneu a apuntar al concurs de Vicent Marçà? -Pregunta el professor
als seus alumnes.
Un
xiquet anomenat Pau es queda pensatiu, ell voldria participar però,
té molta perea, si tinguera un llapis màgic…
Hi
havia una vegada un xiquet anomenat Pau. La seua era una família
d'escriptors, el seu avi havia guanyat molts premis i son pare era en
l’actualitat un famós novel·lista. Pau no tenia cap escapatòria,
tenia que ser escriptor, era una tradició familiar. Només hi havia
un problema, el xiquet tenia molta por d'escriure. Pensava que no ho
anava a fer bé, tan bé com son pare i el seu avi. Aleshores, ell
sempre deia que no li agradava escriure i que li feia molta perea.
Un
dia, els avis de Pau van anar a sa casa amb un regal molt especial
per a ell. Era un llapis però, no un llapis qualsevol, era el primer
llapis que va tindre el seu avi. Amb ell va escriure els seus primers
contes. Pau se’n va recordar del seu desig, tindre un llapis màgic
amb el que podria escriure tan bé com el seu avi i el seu pare. No
s'ho podia creure. Seria aquest el llapis màgic?
Pau
es va ficar molt content i va agarrar el llapis molt fort i li va
donar les gràcies als seus avis. Amb aquest llapis es sentia
invencible, ja no tenia perea i va decidir escriure el conte per al
concurs.
Al
dia següent va anar corrents al professor i li va preguntar si
encara podia presentar-se al concurs i li va dir que sí. Per la nit
estava molt nerviós, amb moltes ganes de començar, aleshores, es va
alçar a escriure. Als cinc minuts, els seus pares van entrar a l’
habitació, el van pillar i li van dir el que havia de fer, anar a
dormir, que no eren hores d'escriure, ja escriuria demà. Ara, a
dormir! Va ser una nit molt llarga. Com estava tan nerviós, va
tindre molts malsons. Primer va somiar que anava a l’ escola per a
portar el conte al seu professor i per més que caminava mai arribava
.Caminava, caminava, caminava... I, de sobte, es va despertar tot
suat i esgotat. Quan, per fi va tornar a poder dormir, va somiar que
estava davant del seu professor donant-li el conte i de sobte el seu
professor l’ agarrava amb una mà molt gran, amb un dits molts
arrugats i plens de pels mentre es reia amb fortes riallades... Així
es va passar tota la nit.
Quan es va fer de dia, per fi Pau
va agafar el seu llapis i una llibreta, sorprenentment va començar a
escriure sense poder parar un munt d’ idees. Li venien al cap i va
ser capaç d’escriure el conte. El va rellegir unes quantes vegades
i va pensar que estava prou bé. Pau va pensar que tot havia sigut
gràcies al llapis màgic.
Va
portar el conte a l’ escola, tenia possibilitats de guanyar.
Quan
va arribar el dia del concurs Pau va anar amb tota la seua família
al saló d’actes de l’escola. Se sentia molt feliç i alhora
nerviós. Ja era un escriptor més, com tots a la seua família.
Abans
de donar els premis el director va convidar al pare de Pau a pujar al
escenari i llegir un discurs. EL pare de Pau va contar com va
escriure el seu primer conte. Va ser també per un concurs de la
escola. Va explicar que ell tenia molta por d’escriure per si ho
feia malament i va ser el seu pare qui el va animar regalant-li un
llapis.
Pau
es va girar a mirar al seu avi que estava sentat darrere d’ell, el
seu avi estava sonrient i li va fer l’ullet.
El
pare de Pau va seguir contant que aquell llapis li va parèixer un
llapis màgic i va pensar que era capaç d’ escriure gràcies a
ell, però, quan es va fer major se’n va adonar que el que li
havia regalat el seu pare no era un llapis màgic sinó el que era
molt més important, la confiança en ell mateix. Tot el teatre va
començar a aplaudir. Pau en eixe moment es va sentir molt orgullós
d'ell i va pensar que podria ser un escriptor famós.
